Ensenyar i aprendre en línia? matins.SI o matins.NO

L'aparició de les noves tecnologies ha revolucionat els diferents aspectes de la nostra vida, les relacions socials... L'ensenyament i l'aprenentatge no han estat una excepció en aquest sentit.

Però l'ús d'ordinadors a l'escola no és nou. Com a mínim, jo recordo haver anat a l'aula d'infomàtica des de primer o segon de primària. No obstant això, el que fèiem llavors eren les activitats del JClic i, quan vam ser més grans, aprendre mecanografia i fer anar paquets ofimàtics, com el Microsoft Office. Per tant, tot el que vaig fer jo a l'escola estava molt lluny d'allò a què avui ens referim quan parlem de la influència de les noves tecnologies a l'ensenyament i aprenentatge. Avui en dia, ens referim sobretot a l'ús de plataformes d'Internet, és a dir, a l'ensenyament i aprenentatge en línia. 

Tal com deixa entreveure el títol de l'entrada "Ensenyar i aprendre en línia? matins.SI o matins.NO" és un tema que genera molt debat i que té molts partidaris, però també molts detractors.

La meva experiència d'aprenentatge en línia és escassa. Només a la universitat he treballat amb un EVA (Entorn Virtual d'Aprenentatge), és a dir, Moodle. Quan anava a l'escola i l'institut aquestes coses no estaven de moda, però tampoc tinc cap trauma per no haver-ho tingut i haver tingut llibres en paper.
Tal com està plantejat l'EVA no crec que sigui cap gran revolució en l'ensenyament, ja que els rols dels professor i de l'alumne són els mateixos que en una aula tradicional. L'únic canvi que s'introdueix és una nova interfície. Però això, per a molta gent, ja suposa un gran canvi.

Fora de l'ensenyament reglat, hi ha el que se'n diu un EPA (Entorn Personal d'Aprenentatge). Tothom en té un. Sé que sorprèn, a mi també em va sorprendre descobrir que ho tenia, no n'era conscient (de fet, ni sabia que existia com a concepte). L'EPA és el conjunt d'interaccions i d'eines que ens aporten coneixement. Així, per exemple, les xarxes socials poden formar part de l'EPA.

Pel que fa al meu EPA, tinc perfil a Facebook i a través d'ell mantinc el contacte amb la gent que vaig conèixer a l'Erasmus i la gent que he conegut a Taizé (per si algú no ho coneix teniu l'enllaç a la pàgina web), amb qui em comunico en anglès o alemany. També sóc fan de pàgines relacionades amb el món de les llengües. Això em serveix per practicar aquests idiomes. També segueixo un blog sobre llengües i sociolingüística, Divagacions babèliques. A part, consulto portals de notícies, concretament, el 3/24, la Vanguardia digital i el diari Ara. De cara al futur, m'agradaria que cresqués amb més blogs sobre llengües, perquè segur que n'hi han molts i de molt interessants.

En la meva opinió, Internet és una eina molt potent i molt útil, si se sap utilitzar. No obstant això, no crec que es pugui començar a aprendre una llengua des de zero a la xarxa, perquè hi ha parts de la llengua, com la fonètica que, tot i haver-hi vídeos explicant-la, és millor que te l'expliquin en persona perquè et poden fer les correccions oportunes.
Com a avantatges de l'aprenentatge en línia, destacaria que és molt més flexible (en horaris, per exemple) que l'ensenyament reglat. Ara bé, això porta associat un "inconvenient", que és que ser constant costa molt més que en un curs presencial.

L'avaluació de les assignatures de llengua

Per l'experiència que he tingut, avaluació és gairebé sinònim d'examen. La imatge crec que és prou il·lustrativa de les sensacions que associem tots als exàmens i l'avaluació en general. I, per tant, també és il·lustrativa de com ens sentim nosaltres ara que estem a les portes del període d'exàmens.

Ara, anem al gra, i parlem de l'avaluació de les assignatures de llengües: dels enfocaments, dels propòsits i dels instruments.

Pel que fa a l'enfocament, suposo que com tothom he tingut, normalment, avaluacions sumatives (tot i que podíem veure els exàmens i saber els errors que havíem comès i això genera aprenentatge), continuades (hi havia diverses proves i exercicis avaluables a llarg del curs, tot i que podia haver-hi una prova final), quantitatives (encara que els professors a vegades t'escrivien un comentari al costat de la nota), criterial (perquè no comparaven entre alumnes ni amb l'alumne mateix) i externes (les feia el professor).

Evidentment, tota norma té les seves excepcions i he tingut professors que ens han fet fer informes d'autoavaluació, que em costen moltíssim de redactar, suposo que perquè no hi estic acostumada. També vaig tenir un professor d'Educació Física que, a part de l'avaluació criterial, també feia avaluació ipsativa (era una mena de barreja). El seu argument era que, per exemple quan ens avaluava de futbol, no es podia exigir el mateix a un alumne que amb prou feines sabia xutar que a algú que juga federat en un equip i, per tant, tenia més mèrit que el primer aprengués a xutar i controlar la pilota, encara que ni de lluny s'apropés als objectius marcats, que no pas que el jugador federat els assolís tots (que potser ja els havia assolit abans). 

Pel que fa a quina em sembla més idònia, crec que la millor avaluació hauria de ser formativa, continuada (pot incloure una prova final, però és important que la feina que es fa durant el curs es tingui en compte), ipsativa (s'ha d'avaluar en funció del punt de partida de l'aprenent) i una combinació entre autoavaluació i heteroavaluació (està bé que hi participin tant l'alumne com el professor, perquè l'alumne pot ser massa exigent o massa "generós" amb si mateix, mentre que el professor és, o hauria de ser, més objectiu).

Quant al propòsit de l'avaluació, les avaluacions poden ser diagnòstiques, d'adscripció, de competència, d'aprenentatge o d'assoliment. Crec que n'he tingut de totes cinc.
Quan vam entrar a la universitat ens van fer la Prova de Diagnòstic Lingüístic dels idiomes que volíem cursar. Aquesta prova, com el seu nom indica, era diagnòstica, però alhora va servir com a prova d'adscripció, ja que els grups de les assignatures d'idioma es van fer en funció del resultat de la PDL.
De proves de competència, n'he fet tres, si no ho recordo malament. Quan feia 1r de Batxillerat em vaig presentar per lliure a les proves del Certificat de Nivell Intermedi d'Anglès de la EOI. També, al final de primer i segon del grau ens han fet una prova de nivell, a primer equivalent al First Certificate i a segon, al CAE.
Les proves d'aprenentatge i les d'assoliment són les més habituals: les primeres són l'examen d'una unitat didàctica; les segones, un examen trimestral o global.

Respecte als instruments d'avaluació, he utilitzat, sobretot, tests d'elecció múltiple, treballs en equip i exercicis de classe. Els tests d'elecció múltiple són molt habituals, segons la meva experiència, en proves diagnòstiques i en proves de competència. Els treballs en equip i els exercicis de classes són, potser, més propis de l'avaluació d'aprenentatge.
En algunes assignatures aquí a la universitat he tingut avaluació amb una entrevista oral o una tutoria amb el professor o amb un assaig escrit.

La prova més "memorable" que he fet va ser un assaig escrit mentre estava d'Erasmus a Alemanya, que l'última activitat avaluable que havíem de fer perquè ens avalués la professora d'aquí era escriure un assaig d'entre tres i cinc pàgines sobre un tema de cultura general o literari. Quan ho vaig veure, vaig pensar: "No puc!" Però ho havia de fer! I ja em teniu amb el meu alemany nivell B1 escàs, escrivint un assaig i fent les mil-i-una perquè ocupés tres pàgines.

En general, crec (o vull creure) que, en general, he rebut avaluacions justes per al meu aprenentatge, tot i que a vegades els resultats obtinguts no han estat els esperats, per bé o per mal. Normalment, quan hem hagut de fer un informe d'autoavaluació i comentar-lo amb el professor la nota que em posava el professor i la que em posava jo han coincidit força.

Els recursos didàctics que he tingut el plaer d'experimentat

Els recursos didàctics són totes aquelles activitats que un docent pot encarregar fer a l'alumnat per tal que aprenguin o practiquin una llengua. Es poden classificar segons les habilitats comunicatives en: recursos de comprensió oral, recursos d'expressió oral, recursos de lectura i recursos d'expressió escrita.

Recursos de comprensió oral

El principal record que tinc relacionat amb la pràctica de la comprensió oral és fer exercicis intensius a classe amb àudio, ja fossin tipus conversa "natural" (?) o entrevista en un programa de ràdio. A l'acadèmia d'alemany també en vaig fer amb vídeo. Normalment, eren dos personatges que parlaven (un s'havia perdut i l'altre li donava instruccions o havien de quedar per tema de feina o...). Després d'escoltar la conversa o diverses converses entre diverses parelles de personatges, es feia una recopilació d'expressions que havien sortit agrupades per tema o funció (per exemple, maneres de saludar). També vam fer alguna activitat d'omplir buits a partir d'una cançó, però no era el més habitual.

Recursos d'expressió oral

Els meus records relacionats amb l'expressió oral són, bàsicament, els exercicis odiosos de speaking dels llibres d'anglès, en què havies de preguntar coses al teu company, i algunes exposicions orals que ens van fer fer.
Tot i això, a l'escola a classe d'alemany la professora ens feia fer mini-teatres, que escrivíem nosaltres, assajàvem i representàvem davant dels companys. I tot el procés durava, com a molt, una hora. Un dels dies que n'havíem de fer, em va tocar en el grup amb dos amics i tots tres érem fans de Ventdelplà, així que vam decidir que faríem una escena de la sèrie en alemany!

Recursos de lectura
Pel que fa a la lectura, els professors que he tingut, tant d'anglès com d'alemany, ens feien llegir en veu alta els textos del llibre. L'altra activitat que he fet bastant sovint és la d'ordenar paràgrafs, que molta gent odia, però que a mi m'agradava... i ho trobava fàcil.

Recursos d'expressió escrita
Quant a l'expressió escrita, a Primària i ESO vam fer activitats per aprendre a usar el diccionari, tant a català i castellà com a anglès. Sempre eren exercicis de l'apartat de lèxic, normalment eren paraules sobre un mateix tema, però eren les paraules més estranyes i rebuscades d'aquell tema, perquè, és clar, si no, no les buscaríem...

A la universitat hem fet assignatures en les quals hem fet activitats de revisió en parella, és a dir, les pràctiques eren en parella, ens havíem de revisar les pràctiques l'un a l'altre i la qualificació era la mateixa per als dos membres.

El currículum de les meves assignatures

Per currículum (o programa) entenem l'organització d'un curs (de setembre a juny, per exemple). Així doncs, ara toca parlar d'això.

Abans de començar, s'ha de dir que hi ha diverses maneres d'estructurar un curs, és a dir, hi ha diversos possibles fils conductors del curs: gramàtica tradicional, estructures sintàctiques, centres d'interès (vocabulari), funcions comunicatives i tasques comunicatives.

Normalment, i la meva experiència no n'és una excepció, les assignatures de llengua materna s'estructuren seguint la gramàtica tradicional. Així, s'estudia en una unitat el substantiu i el sintagma nominal; en la següent, el verb; en la següent, l'objecte directe, i així successivament.

En canvi, les altres quatre maneres d'organitzar el curs estan més associades a l'ensenyament de segones llengües. Els meus llibres de text, en una entrada anterior, he dit que crec que es basaven centres d'interès. Tot i això, crec que era una mica més complex. En alguns llibres, l'estructura, pel que fa a vocabulari, era per centres d'interès i, pel que fa a gramàtica, per estructures sintàctiques. El títol de la unitat didàctica era un tema, com per exemple Sports. En d'altres llibres, en cada unitat apreníem una funció comunicativa i unes estructures sintàctiques i un vocabulari associats a aquesta funció (que en certa manera, el vocabulari estava organitzat igualment per centres d'interès). En aquest cas el títol de la unitat era un tema, una frase o una construcció, com per exemple, Willkommen in Bielefeld o Das steht dir gut! En qualsevol dels dos casos, els continguts (i, per tant, les unitats didàctiques) estaven organitzats de més senzill i quotidià a més complex i infreqüent. 

En aquestes imatges podeu veure l'índex del llibre d'alemany Berliner Platz 1.

Les meves classes de llengua

Les meves classes de llengua crec que estaven basades en la programació per objectius. De fet, crec que vaig tenir llibres que al començament de cada unitat didàctica hi havia un petit apartat que formulava els objectius de la unitat.

En canvi, de la Taxonomia de Bloom, si us he de dir la veritat, no n'havia sentit a parlar mai i crec que no he tingut classes que seguissin aquest esquema. Sí que n'he tingut, però algunes que tenen alguns dels elements.

A les classes de llengua materna, les pràctiques d'anàlisi gramatical sempre eren deductives, bé perquè el professor explicava la norma, bé perquè llegíem la lliçó del llibre (cosa que era un pal, però havies d'estar atent perquè "comences tu i a cada punt canviem!"). Després fèiem exercicis per aplicar la teoria.

Com he dit abans, he experimentat alguns dels elements de la taxonomia de Bloom. Per exemple, quan estava a Alemanya, la professora de conversa sempre començava les classes mit einem kleinen Aufwärmen (amb un petit escalfament). Normalment eren activitats en parella i servien per repassar el que ja sabíem. També en els cursos intensius a l'acadèmia d'alemany, començàvem totes les classes explicant què havíem fet la tarda anterior o el cap de setmana. Això potser no és pròpiament un escalfament, però servia per començar i practicar l'oral.

Pel que fa a les pràctiques mecàniques, crec que la gran majoria de les activitats dels Workbook d'anglès i dels Arbeitsbuch d'alemany eren pràctiques mecàniques (omplir buits, ordenar la frase/conversa...) i de tant mecànics que eren els podíes fer mirant la tele. 

Respecte a les pràctiques controlades, en els llibres d'anglès hi havia els exercicis de Speaking que eren per fer en parelles i normalment et donaven les preguntes que havies de fer al teu company. També n'hi havia d'escrits d'escriure frases sobre el tema i amb l'estructura gramatical que s'havia d'aprendre però més "personals", parlant de tu mateix.

Quant a l'enfocament per tasques, l'única experiència d'aquesta organització a classe de llengües és l'any passat a Idioma Producció Alemany, com ja vaig dit a l'anterior entrada. Vam fer uns quants projectes per parella i totes les classes giraven entorn aquests projectes, ja fos amb l'objectiu de fer-los o aprofitant el que havíem fet. D'aquesta experiència en tinc molt bon record, perquè la professora ens demanava que fóssim creatius en els projectes i això sempre motiva.

En general, he tingut més classes individualistes que cooperativistes, tot i que sempre hem fet algunes activitats en grup o en parella. I, majoritàriament, a l'institut, les classes es basaven en escoltar el professor (i prendre apunts, si volies, perquè estava tot al llibre) i fer exercicis; per tant, sí, m'he passat moltes estones escoltant el professor... de fet, me n'he fet un fart!

Les meves metodologies: Valoració

En aquesta entrada, vull valorar les diverses metodologies.

Des del meu punt de vista i des de la meva experiència, la que és més eficaç i amb la que he après més és la immersió lingüística, ja que estàs en contacte amb la llengua durant moltes hores i no pots optar per la solució "fàcil" de passar a la teva llengua quan una cosa no la saps dir, ja sigui perquè el docent no ho permet o perquè no la llengua materna no és compartida amb la resta dels estudiants. En el meu cas, a Alemanya, els meus companys de classe eren xinesos, taiwanesos, coreans, ucraïnesos, un noi romanès, una noia siriana i una de filipina; per tant, la llengua alternativa a l'alemany era l'anglès i la majoria de professors no ens deixaven utilitzar-lo, per raons que no cal que expliqui, oi?

La que em sembla més inútil (a part de per ensenyar llengües mortes, com el llatí) és la gramàtica-traducció, perquè no aprens a comunicar-te, sinó que només aprens gramàtica i vocabulari, però tampoc és un vocabulari que et sigui especialment útil per a la teva vida quotidiana (com per exemple, anar a comprar al supermercat), perquè es basa en textos literaris i cultes. A més, es basa molt en l'escrit i tot l'oral que es fa és llegir el text.

Finalment, vull fer un apunt sobre Suggestopedia i Silent Way. Són dues metodologies que m'han sorprès molt. 

En el cas de Silent Way, sincerament, no m'imagino aprendre una llengua amb un professor que no parla i, per tant, no dóna input... I com a futura docent, no m'hi veig, fent servir aquesta metodologia, més que res perquè no ser estar callada (de fet, per mi, estar afònica és un suplici ;P) . Tot i això, no dubto de la seva eficàcia, però només quan els aprenents ja tenen un cert nivell. 

En canvi, pel que fa a Suggestopedia, és un mètode que es basa en "controlar i reconduir les influències irracionals i inconscients". Això m'ha sonat bastant a Freud, psicoanàlisi, interpretació dels somnis, hipnosi i tot això que, sincerament, sempre m'he mirat amb força escepticisme.

Les meves metodologies

En aquesta entrada, vull parlar de les metodologies. Em centraré en les que he experimentat jo, però abans d'entrar en matèria m'agradaria citar totes les que hem tractat a classe:  Gramàtica-traducció, oral i situacional, audiolingual, comunicatiu, enfocament per tasques, CLL, TFR, Silent Way, suggestopeadia, enfocament lèxic, data-driven learning, aprenentatge cooperatiu.

Les que jo he experimentat són: gramàtica traducció, immersió lingüística, enfocaments comunicatius i centres d'interès.

Abans que ningú s'escandalitzi, la gramàtica-traducció la vaig experimentar estudiant llatí i grec a batxillerat. Dec ser bastant rareta perquè m'agradava traduir els textos (de fet, gairebé no vam fer res de cultura ni literatura). Ara, però, de grec només recordo l'alfabet, la declinació de l'article i "Ό Δικαιοπολις αυτουργος εστιν· φερει τον μοσχον.", que vol dir "En Diceòpolis és camperol; porta el vedell."; de llatí, no em feu traduir res gaire més elaborat que "Scintilla et Horatia in uilla laborant" o "Quintus et Horatia in ludo festinant". La resta de coses que sabia, en menys d'un any les havia oblidat gairebé per complet.

La immersió lingüística i els enfocaments comunicatius ho vaig experimentar a les acadèmies d'anglès i d'alemany i al curs d'alemany que vaig fer durant l'Erasmus. A l'assignatura de conversa que teníem en el curs de l'Erasmus (en teníem tota una assignatura, i tal com estava organitzat el curs, és a dir, una assignatura per dia, el dimarts, les quatre hores de classe que fèiem eren de conversa), la professora ens va dir el primer dia que teníem prohibit parlar qualsevol llengua que no fos l'alemany i que, si alguna cosa no la sabíem dir o algú no sabia què volia dir, el que havíem de fer era parafrasieren. El primer dia va sortir la paraula "Geduld" ("paciència) i ja ens teniu a una noia coreana i a mi intentant explicar a la resta de la classe què volia dir. Va ser una experiència interessant...

Els meus llibres d'idioma estaven basats, crec, en centres d'interès. En tots els temes hi havia una part dedicada al vocabulari sobre un tema, per exemple, menjar i beure, la família, les assignatures de l'escola, esports...

De les altres metodologies, en tinc poca experiència o nul·la, directament. Per exemple, d'aprenentatge cooperatiu he fet poca cosa, algunes activitats en grup i com han comentat alguns companys, el famós crèdit de síntesi. D'enfocament per tasques també he tingut alguna experiència... l'any passat a l'assignatura d'Idioma Producció Alemany vam fer un parell de projectes en parella que després presentàvem davant de tota la classe i les activitats de classe estaven relacionades amb el projecte (bé tenint-lo com a objectiu, bé tenint-lo com a base).